Sucre

Mirar com el cafè puja pel dau de sucre, poc a poc, cap amunt, arribant al moment gloriós del cim, i tot i així, mes i mes cafè pujant, essent xuclat fins la saturació.
I que just en aquest moment de no poder mes, tots els granets de sucre perdin cohesió, perdin les formes i s’esfondrin, convertint-se en una pasta fosca i melosa, que desborda la cullereta molt poc a poc, però irremediablement.
Envolta’m. No permetis que fugi. No em perdis de vista. Dema potser nomes trobaràs una taca de sucre desfet al coixí...